Sport

Marató de Barcelona 2012: prova superada!

Marató de Barcelona 2012: prova superada!

Han estat moltes setmanes de preparació específica, de moments baixos, de desitjar que arribés el dia de córrer la Zurich Marató de Barcelona, de sortir i superar la mandra, de pensar si pagava la pena tot aquest esforç. Enrere quedaven, sobretot, molts nervis. Nervis de pensar si havia entrenat prou, si podria acabar sencer, de no lesionar-me, de saber si podria assolir aquest repte personal. Més enllà dels 30 km per a mi era territori desconegut. Però, finalment, el dia va arribar i s’havia de donar tot.

El nus a l’estómac no em va abandonar fins que no em vaig trobar en el calaix de 3h30-4h, i vaig començar a moure’m en direcció a la sortida. Sonava la cançó Barcelona interpretada per Freddie Mercury i Montserrat Caballé i se’m va posar la pell de gallina. Quina emoció!. Ja no havia volta enrere. M’havia acomiadat de la meva dona i els amics amb qui m’havia estat preparant (Rosa, Roger…) a la sortida i només quedava posar-se a córrer.

Vaig comprovar que tenia l’Endomondo amb el gps engegat i a punt, el pulsòmetre i el crono i vaig creuar la línia de sortida. Al començament, molta gent i es feia difícil córrer. En tombar plaça Espanya vaig passar arrambat a la tanca i vaig veure la Marta i li vaig fer un petó. Això em va donar moltes forces. De mica en mica, vaig anar agafant el meu ritme. Volia anar sempre per sota de 5min/km per assolir el meu objetiu de fer 3h 30min. Vem anar passant per lloc emblemàtics: Camp Nou, passeig de Gràcia, Sagrada Família… Realment el recorregut és fantàstic. Feia gràcia veure corredors estrangers que aprofitaven per fer fotos rotllo turista.

En passar per València / Meridiana vaig poder saludar els pares. Els brillaven els ulls, i a mi també. Són grans i vull que estiguin orgullosos de mi. Penso que veure que el teu fill corre una marató ha de fer molta il·lusió com a pare. A mi em passa el mateix amb els meus nanos quan els veig fer un partit de bàsquet o d’hoquei patins.

Però, tornem a la cursa. Ara tocava un tram molt avorrit, la Meridiana fins a Fabra i Puig. Un bucle molt llarg en què passàvem per un tros bastant estret fins a començar a baixar per Felip II fins a Gran Via. Anava molt bé, a bon ritme, segur d’aconseguir la meva fita. Cap al km 25 ja m’havia pres dos gels.

Després de Rambla Prim, que baixa lleugerament em trobava força bé. Ara tocava enfilar des del Fòrum fins a Glòries i tornada al Fòrum. En aquest tram vaig saludar entre el públic el meu germà Ricard i la seva dona. Una nova injecció d’energia. Però, els problemes vindrien més tard.

Passat el 35 vaig haver de parar per anar al WC. Les llargues cues que havia a la sortida m’havien fet desistir en la meva intenció de passar pel WC. Gran error perquè després m’hi veuria obligat.

A continuació, cal sumar el segon gran error. No vaig veure els dos avituallaments de gels del 25 i 35km. Sembla increïble però només vaig veure plàtans i fruits secs. Potser ja anava tocat i no m’hi vaig fixar. No sé si li va passar a més corredors.

El cas és que a partir del km 35 potser em vaig trobar amb el sobradament anomenat i temut “Mur”, una frontera en què s’acaben totes les reserves glúcides del teu cos i passes a cremar greixos. Vaig anar tirant però ja lluny del meu ritme de 5min/km. Havia de pensar que no assoliria el meu objectiu de 3h30min. El teu cap comença a treballar de valent per no abandonar. Havia entrenat molt dur per allò, no podia deixar-ho ara.

A la ronda sant Pere va aparèixer la Marta i es va posar a córrer al meu costat. Junts faríem tot el recorregut fins a l’arribada. Volia creuar la meta amb ella. M’anava donant conversa, m’ajudava amb les begudes però jo només volia arribar. Volia acabar d’una vegada. Al Portal de l'Àngel encara vaig treure forces (perquè feia baixada) i vaig avançar molts corredors. Vaig tenir un “subidón”. Catedral, via Laietana… va, que ja ho tenim! El pulsòmetre em deia que anava bé però no em quedaven forces. Però, encara quedava el tram més dur: el Paral·lel. Realment, quan portes 40 km et sembla el Tourmalet, se’t fa duríssim. Al final es veia pça. Espanya, la glòria! Últims esforços, molts ànims de la Marta (gràcies). Poc abans de creuar, la meva germana Vicky em va cridar des del públic: “vinga, Ferran, que tu pots!". I finalment, la meta, l’arribada, el final.

Vaig creuar la línia, vaig agafar una beguda isotònica i em van posar la medalla de “Finisher”. Unes passes més, un tros de plàtan… i unes llàgrimes de l’emoció. Prova superada! Finalment: 3h 41min i primera marató al sac. Repetiré, segur!

Ara, el pròxim repte és d’aquí 5 setmanes: la Marató de Ginebra (Suïssa)!

PS. Vull donar les gràcies a tota la gent que m’ha aguantat les darreres 16 setmanes d’entrenament perquè realment he estat bastant pesadet amb el tema. I l’enhorabona a la Rosa Lizandra, Roger Compte, Toni Baltar, Sergi Ros, Cesc Fornaguera, Jaume Balart, Xavier Bonastre, Sebas Guim i molts altres amics i companys. I, especialment, a la meva estimada Marta.