Sport

Matagalls-Montserrat 2012

Matagalls-Montserrat 2012

La trobada a la plaça Joanic de Barcelona comença amb alguns nervis. Un que no sap si agafar bastons o no, l’altre que s’ha deixat el xip a casa… primeres corredisses per anar escalfant. Després d’una estona ens retrobem tots de nou en un bar davant dels autocars per fer l'últim cafè abans de marxar cap a coll Formic.

L’ambient és fantàstic. Molts corredors protegint-se de la forta calor ocupen les ombres del bosc i intenten passar l’estona i els nervis tot xerrant i rient. Encara ens falta una hora i mitja per sortir i ens inventem estratègies per preparar la cursa.

El Roger Compte és el tapat del grup. Que si no vull córrer a les pujades, que si aneu molt forts, bla, bla, bla… Mentida!! Després us explicaré perquè.

L’Àlex no para de parlar molt animat. Se’l veu content i molt engrescat. La veritat és que serà una font d’injecció durant tota la (dura) jornada.

La Rosa Lizandra ens explica totes les curses a les que s’ha apuntat i ja estem cansats només de sentir-la. Es troba en un gran moment de forma i amb moltes ganes de millorar la seva marca de l’any passat.

El Sergi Llorens està més tranquil. És el punt d’equilibri que ens fa falta perquè ja hi ha qui diu que encara arribarem tan d’hora que ens podrem fer la foto amb els RedRunners abans no comenci la Cursa de la Mercè.

Puntuals ens acostem a la sortida que tenim assignada a les 16:21. En grups d’uns 50 corredors, cada minut, es dóna el senyal de sortida. Comença la Matagalls - Montserrat! Recollim el got i comencem a caminar en filera perquè el camí és estret al principi. Vull remarcar el tema del got per persona perquè em sembla molt ecològic no fer servir gots de plàstic a cada avituallament. El problema és on el poses. Penjat d’un mosquetó va donant cops  tota l’estona. El millor és guardar-lo a la motxilla o lligar-lo de manera que no es mogui.

Arribats a la pista se’ns afegeix l’Albert Gallego que han contractat perquè em doni conversa tota l’estona i no em deixi córrer (és broma…). Ens acompanyaria la meitat de la cursa i després va marxar perquè anava més fort.

Amb l’Albert Gallego

Comencen les primeres pujades i apareixen els primers dubtes: “què fem?", “correm?", “al trote ‘cochinero’?"… La qüestió és que sense discutir massa ens trobem corrents amb alegria, amb l’alegria dels primers quilòmetres en què et trobes fresc i amb ganes de canya. I d’aquesta manera, arribem després de 17km a Aiguafreda en unes 2 hores. L’organització va canviar el recorregut i ens va evitar el tap que es feia per un corriol estret abans d’arribar a la població.

Amb el Roger Compte

I a cada avituallament el mateix ritual: menjar força, hidratar-se bé i piular per terra, mar i aire (Twitter, Facebook, Instagram, Foursquare…). No podem deixar orfes d’informació tots els nostres seguidors!

Àlex, Dani i Rosa

La pròxima aturada serà Coll de Poses per enfilar el Coll de Matafaluga on després d’una llarguíssima i pesada baixada arribem a l’equador de la prova: Sant Llorenç Savall, 45,7 km.

Aquest és un punt clau. Aquí molta gent ho deixa habitualment. La nit ens ha caigut al damunt, les cames ja van cansades i uns taxis al costat d’on ens trobem ens criden: “et porto a casa”, “no has de demostrar res”, “què fas aquí a aquestes hores?", “vine, que et porto al llit”… Nosaltres, res. Forts i amb ganes de continuar.

Aquí farem el que hem anomenat “aturada a boxes” o “canvi de pneumàtics”. Aprofitem per canviar-nos els mitjons, tornar-nos a posar vasel·lina per tot arreu, prendre’ns un antiinflamatori i alegrar-nos que ja portem una mica més de la meitat i anem molt bé de temps.

El Roger, com ja havia avançat abans, va com una fletxa a les baixades. Intractable. Tots ens trobem molt bé de cames. Es nota que anem força preparats.

El problema vindrà, després, per la son (especialment en el meu cas). Cap a les 4 de la matinada ens trobem pujant per una pista molt costeruda, el cap una mica enterbolit, monotonia, cansament, silenci. No podem córrer en aquest tram i tenim la vista fixada en el llum del frontal. És en aquest moment quan t’adones que se’t tanquen els ulls, que camines, que et despertes… Uff, sort que vaig en grup i em poso a xerrar. Això m’ajuda. Per sort, comença un tram on podem córrer i dic adéu als braços de Morfeu. Ja no tornaria la son. Un corriol estret entre el bosc ens permetrà córrer de valent però cal vigilar les torçades de turmell perquè podrien ser fatals.

Sense adonar-nos ens trobem a Vacarisses (bé, sense adonar-nos és broma) i ja portem 73,5 km. Ens fan mal, sobretot, les plantes dels peus però les primeres llums del dia i veure de lluny Montserrat per primera vegada ens representa una injecció de moral molt forta. Això ja no se’ns escaparà!

Vista de Montserrat

Anem corrents, molt motivats i passem per l’estació de Vacarisses. Continuem fins Monistrol. Sembla increïble que després de 80 km encara tenim forces per córrer!

Ara només queden 700 m de desnivell en 4km fins al monestir per unes rampes fortes i unes escales finals que estan posades per acabar-nos de torturar!

Arribada a Montserrat

Ens agafem tots cinc les mans i trepitgem la catifa vermella (rotllo els Òscar de Hollywood). Prova superada: 16h 25min en total. Estem molt contents. Hem superat el repte i estem rebentats però feliços. Sentim eufòria que s’esvairà al cap d’una estona quan comencem a caminar tipus “The Walking Dead”.

Sabatilles ben brutes

Ara només ens queda baixar amb el cremallera fins a Monistrol i esperar més d’una hora a l’estació agafar el tren cap a Barcelona.

I un parell de coses més per acabar. No us vull fotre més el rotllo.

Aquesta prova, com moltes altres de llarga distància, demana una bona preparació. D’una banda, requereix treballar prèviament molt bé físicament perquè la musculatura i les articulacions estiguin preparades per aquest desgast tant important. Però, cal treballar també i molt especialment l’aspecte psícològic perquè és molt fàcil (i raonable) abandonar quan tens possibilitats de fer-ho. Tot et fa mal. I és en aquest punt on la força mental pren el paper protagonista.

I una altra cosa. Us recomano fer-la en grup. És molt més divertit, estàs més acompanyat i treballes la solidaritat entre tots els membres. És molt important perquè t’animes i t’ajudes davant de qualsevol imprevist. L’any passat la vaig fer sol i ara que puc comparar considero que és molt més gratificant fer-la amb gent.

Ui, ja acabo. Els avituallaments cal dir que van ser perfectes. Hi havia de tot: fruita, codonyat, entrepans, galetes, brou, fruits secs, pastissos… fins i tots els famosos “donuts” a l'últim avituallament. Va bé carregar una mica d’aigua als avituallaments líquids però sense passar-se perquè n’hi ha de molt seguits.

I per acabar, vull felicitar l’organització, el Club Excursionista de Gràcia. Muntar la 33a edició d’una travessa així, amb tants voluntaris i amb el que representa a  nivell logístic no és fàcil. Enhorabona!

Gràcies a la Rosa, el Sergi, l'Àlex i el Roger per compartir amb mi aquesta experiència.