Realment han passat moltes coses en aquest últim any. La majoria, i cal dir-ho, no han estat bones de cap de les maneres. La Pandèmia mundial per la Covid19 ens ha canviat la vida a tots i s’ha endut moltes persones a la tomba, inclosa la meva mare.

La mare era una dona de 85 anys que vivia autònoma a casa seva i que malgrat les seves limitacions físiques podia sortir cada dia i trobar-se amb les seves amigues del barri al carrer Rogent o a la plaça de l’Oca. Al juny, la mare em trucava de matinada perquè li costava respirar i la vaig portar en ambulància a l’Hospital de Sant Pau. El virus, implacable, havia entrat al seu organisme. No sabem com es va contagiar, això ja no importa, Una setmana més tard moria a l’hospital, al nostre costat, acompanyada dels seus fills. La meva germana Vicky, infermera, va poder estar amb ella en tot moment. Mai no li podré agrair prou.

I va ser a l’octubre que també em vaig contagiar de la Covid19. Suposem que va ser en un simple i breu sopar, en un restaurant. Però això tampoc no importa. El cas és que vaig estar quinze dies molt fotut, amb molta febre, tos i dificultats per respirar. Ho vaig passar a casa sense necessitat d’ingrés hospitalari.

I en aquest temps s’han mort pares i mares d’amics, moltes empreses han hagut de tancar i moltes persones tenen dificultats reals per arribar a final de mes. I alguns, egoïstes, només es queixen perquè no poden anar a la Cerdanya o se salten el confinament que ens imposen les autoritats. Ho reitero, egoïstes que només pensen en ells mateixos.

Ara sembla que es relaxen les mesures i que podrem començar a sortir una mica de cara a la pròxima Setmana Santa. Espero que no sigui un pas endavant per fer-ne dos enrere. La gent ja no té ànims per res.